Hi ha cançons que parlen de tu. Hi ha cançons escrites des del jo. O cançons que es miren el món en tercera persona. En l’univers d’Inspira, però, les cançons s’escriuen en plural. “Greta” és un disc que parla de nosaltres. De com afrontar junts, colze a colze, les noves situacions i reptes que la vida avui ens planteja.

Inspira és ja un grup de culte de l’escena barcelonina. Després de 10 anys de trajectòria i tres discos amb un creixent reconeixement de públic i crítica –“Cova Placenta” (Cydonia, 2008), “Escapistes” (Amniòtic, 2010) i “Amunt!” (Amniòtic, 2013)- ara presenten una nova mutació amb “Greta” (Bankrobber, 2015), on les personals melodies de Jordi Lanuza, delicades i a la vegada poderoses, brillen amb llum pròpia apuntalades per una banda consolidada i més elèctrica que mai, amb Dario Vuelta (baix), Xavi Molero (bateria), Cristian Diana (guitarra elèctrica) i Fer Acosta (Omnichord). A més, també aporten el seu gra de sorra al disc amics com Dani Ferrer (Love of Lesbian), que ha enregistrat tots els sintetitzadors del disc.

“Greta” és un disc de revelacions (“quan de cop la vida ens fa entendre la partida que per dins jugàvem”), de descobrir tot el potencial que amaguem dins nostre. Un disc de benvingudes lluminoses (“ara has arribat per fer-ho tot més clar que abans”) puntuades amb petites gotes de nostàlgia. Però sobretot carregat d’optimisme en la seva dimensió més enèrgica. Cançons èpiques, radicalment romàntiques. D’alliberament: “Seguirem desfent els nusos, les històries que algun dia ens van fer mal”. Un disc que parla d’amistat, d’amor, d’espiritualitat. Inevitablement parla també d’algunes misèries quotidianes, però mai aconsegueixen desdibuixar l’energia positiva que desprèn tot el disc.

Aquesta mirada col·lectiva la trobem en les lletres de Jordi Lanuza però també en el paper que ha jugat la banda en tot el procés de creació del disc, produït per primer cop per ells mateixos. Inspira mai havien sonat tan elèctrics, tan electritzants. Intensos. Entre tots catapulten cada cançó fins a l’esclat, teixint capes de veus que es balanceigen perfectament entre l’èpica i l’intimisme, dibuixant unes tornades que ja cantes a la segona escolta. El complex univers sonor d’Inspira, amb les seves dinàmiques i girs harmònics sorprenents, se’ns fa ara més proper i directe, buscant l’essència de cada cançó i apostant per noves sonoritats més sintetitzades.

Ho descobrim ja d’entrada amb el tema d’obertura i primer senzill, “Al meu davant”, amb els seus addictius “aaaahs” que, quasi sense temps de reacció, ens aboquen a l’optimisme a tomba oberta d’ “Eterns” i tot seguit en l’abnegada esperança d’ “Els nusos”. Amb “Podríem ser” ens omplim els pulmons d’aire pur mentre s’obre davant nostre un món ple de possibilitats. En contrast, “Algun dia” és una maledicció carregada de ràbia contra aquells que ens volen tallar les ales pels seus interessos. El parèntesi nostàlgic del disc arriba amb “El carrer Nou”, compendi de records i bicicletes. Recuperem l’energia amb “Runes i martells”, la intensitat amb “Els nous instints” i una certa inquietut en “L’espantaocells”, per tornar a veure la llum de manera diàfana amb “Tot l’aire”, filigrana de pop de cambra que podries xiular a la primera. Finalment, “Vius” exerceix d’epíleg i sintetitza l’esperit del disc, empenyent-nos a afrontar els reptes i canvis que la vida ens proposa.

Inspira han traçat un pla per ser, per un moment, eterns.